1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.
cantaré comitè mossèn cafè aprèn
entén puré alè pagès imprès
irlandès cinquè només entès també
consomé congrés gairebé faré interès
això ressò boirós afició ambdós
espòs presó arròs cotó refós
exclòs allò però sinó curiós
talòs gloriós repòs difós inclòs
2. Les paraules següents són totes agudes. Poseu l’accent a les que n’hagin de portar.
riuet colliu demà permís aniran
algun llumins Ramon porro avís
així crostó votació anireu Ferran
procés respon cigró campió espai
3. Aquestes són totes planes. Accentueu les que calgui.
corríem deies telèfon dèbil reiem
escrivia orígens parlàvem orfe fessin
xèrif llapis avisaven núvol diguessiu
feieu cantàveu fenomen sortieu cervol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grècia espaiosa patiria trajectòria mengéssin
artilleria pólvora Letònia policia camera
academia esglesia pertinent ferestega origen
palauet hostilitat ciència exigua dolcíssima
5. Com hauríem d’escriure correctament aquestes paraules tenint en compte la posició de la síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.
hoquei olimpíades dioptría xàssis èlit
xandall medúl·la víking rèptil periòde
atmosfera intèrfon pneumònia termòstat tulipa
isòbara míssil futbol tèxtil omòplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu net té un os de la mà més llarg del que és normal.
2. Si ara em dius que sí que vens a fer la volta al món no se pas que et puc dir per no fer-la.
3. Té més son des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.
4. Ha molt el sucre per endolcir la mousse de mores que ús vol oferir per postres.
5. Els bens de l’acusat són un pel més reduïts del que creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no se que va passar, però només recordò que després d’arribar a casa varem asseure’ns al sofà perquè voliem veure que feien a la tele i ens varem a dormir. I fins avuí, que és dissabte, no ens hem despertat.
Jo em trobo bé, no obstant el mal de cap de que em ressentò. El Ramón, però encara té son i és passeja per la masia com una ànima que cerca repòs. Que hauriem de dir que ens ha succeït? Per què hem dormit aquest munt d’hores? Ès potser perquè en l’ultim apat que ferem haviem pres un cafè espés amb un gust estranyament curiòs?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El cotxe es va aturar del tot al semàfor que hi ha a la cantonada dels carrers Còrsega i Sicília. La Maria no sabía per què. I si no hi havia benzina al diposit? I si hi havia algun problema mecànic? Com què no sabia que fer, va trucar a la seva companyia d’assegurànces amb l’estupida pretensió que li poguessin resoldre el problema. Després de premer els números que indicava la targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurànça, va sonar una d’aquelles músiques que pretenen ser simpàtiques, però que poden fer perdre la paciència a l’usuari més sofert del món. Finalment, li sembla sentir una veu amb un marcat accent francès, però només li ho sembla, perque amb la cridòria i els claxòns dels conductors dels vehicles no podia sentir res. Allò era un caos!
9. Accentueu ara els fragments d’aquests llibres.
No tenia la funció sanitaria ni tampoc la d’administrar cures propiament dites, sinó que més aviat tenia una activitat hospitalària, en el sentit més estricte de la paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i dones pobres, rodamons, pelegrins, infants abandonats i altres persones malaltes i de vida miserable.
Els religiosos del monestir de Sant Pere se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en part gracies als donatius de molts dels finats que per guanyar-se més de pressa el cel ho deixaven indicat així en els seus testaments.
Va ser un vèspre, allà a l’hospital, mentre els monjos repartien el plat de pobres, quan una dona malalta i mig moribunda va estirar la màniga de l’habit de fra Basíli per explicar-li el que havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La primera cosa que Teresa Valldaura veie així que obri els ulls fou una tòrtora a l’ampit de la finestra. Més petita que un colom, amb el plomatge de color de cafè amb llet i un collaret negre a mig coll. Quina desvergonyida. Una angoixa sobtada li estrenye el pit: el dia que Valldaura havia mort, una tòrtora havia parrupejat a la finestra. Sabe que era una tòrtora perquè la Sofia digue: “Miri, mama, una tòrtora. Tan salvatges que són…” No se n’havia recordat mai més. La tòrtora, abans d’emprendré el vol, rigue. La Teresa es frega els ulls, es posa una mà davant de la boca per ofegar un badall i a l’últim és toca els genolls: de fusta. Quan estaria a punt d’emprendré el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el que havia estimat, mòbles, àrbres, casa, moris encès. Purificat. Fora records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell any [1988], l’autor angloindi Salman Rushdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos satanics (la versió catalana va sortir l’any següent). El títol feia referència a un suposat afegito fet pel profeta Muhàmmed a un capítol de l’Alcorà, segons el qual era permissible venerar tres deesses preislàmiques, trencant així el monoteísme pur del llibre sagrat. Aquesta referència, lligada a un capítol que dóna una versió gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perque l’Índia, país amb una important minoria musulmana, prohibis el llibre tan sols dues setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els musulmans britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics més van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
